ViuPanoràmic 2018.07.17

2on capítol de la 4ª temporada del ViuPanoràmic, el programa de ràdio amb vistes al mar que fem al juliol des del Panoràmic al Parc de les Bateries de Montgat. I el titulem BLONDE 100% Malta, com una de les cerveses artesanals de Maresme Brewery

Un show en directe, en format tertúlia, amb persones conegudes del món de la cultura, l’art, la creació, la ciència, la gastronomia, el cinema… Presentat per Bruno Sokolowicz Papiol amb Carlos Medina Andrei Vlad Ignat i Rafel Plana. Un programa patrocinat per Moritz.

Convidats:

  • Adrià Gonzàlez. Latencia -promotora, management i booking musical porta algunes bandes a la programació del Panoràmic, com ara Chet, Bastante (28/7) o Juan Zelada (19/7). També organitza cicles de concerts a la Fàbrica de cervesa artesanal Ctretze a La Pobla de Segur.
    • Nascut fa més de 30 anys a Barcelona, l’Adrià va decidir, fa uns anys, fer una aposta clara per una de les seves passions: la música. Des d’aquells inicis Latencia, la promotora i oficina de management i booking que gestiona, ha anat evolucionant fins a dia d’avui; amb centenars de concerts a les espatlles, creant espais únics on desenvolupar programacions amb encant. La Fàbrica de cervesa artesana Ctretze, Etnomusic i Sounds of Casa son un exemple. Compta amb un horitzó ple de projectes, música en directe i carreteres infinites recorrent-les amb els grups de la seva oficina, A Contra Blues, Bastante, Chet, Juan Zelada o Saxos del Averno en formen part.
  • Pitu – Bastante

Una dels 4 il.lustradors de l’escola joso que han participat al concurs del cartell de la temporada. Guanyadora del segon premi.

  • Alejo Levis. Director de cine que acaba d’estrenar la pel.li “No quiero perderte nunca” el 13 de juliol, que va tenir una molt bona rebuda al festival de Màlaga l’any passat
  • Joan Luna, del Mondosonoro. Que ens parli de música, de la música que ell punxa, de la que li agrada punxar al Panoramic…

I tot això amb el patrocini dels companys de Moritz que fan possible el programa!

Il.lustració de Manu Ripoll, guanyador del concurs de la temporada passada del cartell de la temporada, amb Escola de Comic Joso 😉

Gràcies pel suport Anna Aurich, Elena Manrique, Lola Armadas, Isaías Fanlo, Pol Noya i totes les persones que ens ajudeu a fer-ho possible!

Article de partida: El ‘reggaeton’ com no te l’han explicat mai. QUIQUE RAMOS. PLAY. Diari ARA. https://play.ara.cat/musica/reggaeton-no-han-explicat-mai_0_2050595062.html

“Oblida els prejudicis associats a un gènere que en realitat té una història plena de matisos i alternatives al ‘Despacito’. Dels busos panamenys a les festes LGTBI fins a arribar a macrofestivals com el Reggaeton Beach Festival o les festes Suave a Razzmatazz. Qui no mou el cul és perquè no vol”

“Encara ara quan sentim parlar de reggaeton escoltem les mateixes paraules per les quals el gènere va ser censurat el 1995: el reggaeton és masclista, la manera de ballar-lo denigra les dones, les lletres glorifiquen el crim i les drogues, és simple, per a gent sense cultura. Gairebé no és música: és el dimoni fet ones sonores. Tot un estigma que el persegueix des dels seus inicis i del qual no s’ha pogut deslliurar.”

“No existeixen gèneres musicals masclistes, sinó discursos i persones masclistes.”

“Agafem algunes cançons dels clàssics inapel·lables del rock: del “corre per la teva vida, noieta, si t’agafo amb un altre home serà la teva fi” dels Beatles a “les noies negres només volen follar tota la nit” dels Rolling Stones, o més pròxima, La mataré, de Loquillo. Totes van ser justificades posteriorment com a ficcions o paròdies de comportaments reprovables per part dels seus autors i crítics. Per què no passa el mateix amb el reggaeton? Hi ha un classisme i una ignorància brutal en la manera com es relata el reggaeton, com si tots aquests artistes fossin incapaços de fer l’autoanàlisi que els artistes blancs que provenen de països rics sí que poden fer. Les seves lletres tenen els mateixos problemes de gènere que qualsevol altra música perquè, malauradament, el masclisme i la misogínia estan arrelats amb força en l’imaginari popular, però la resta de músiques no suporten el mateix estigma. Faríem bé de preguntar-nos per què.”